Saber llengües no és un afegit o un extra, sinó un requisit per a la supervivència de les nostres aspiracions. Ser plurilingüe és un factor competitiu molt important.

Avui en dia, amb la globalització imperant (en el sentit més dictatorial), saber llengües no és un afegit o un extra, sinó un requisit per a la supervivència de les nostres aspiracions. Ser plurilingüe és un factor competitiu molt important. Poc sabia, doncs, la consellera d’Educació d’Aragó que, de cop i volta, multiplicaria el meu currículum d’habilitats lingüístiques.
Per començar, si abans parlava català com a llengua nadiua, ara, a més a més, puc afegir al llistat de competències el mallorquí, el valencià i de nova incorporació l’aragonès oriental, això, sí, amb una mica d’accent barceloní (ja se sap, això dels idiomes...).
Però la meva sorpresa està en l’apartat de les llengües apreses. Si abans esmentava el castellà i l’anglès, ara, ja no en tinc prou amb una columna: el meu historial s’ha eixamplat considerablement. Gràcies a la lògica del PP ara hi puc afegir l’andalús, el manxec, l’extremeny, el canari... Però, espera que no s’acaba aquí: també el colombià, el veneçolà, l’argentí, el panameny, el salvadorenc i un llarg etcètera. Déu n’hi do, quin goig de currículum.
La més habitual, però, la que de tant en tant parlem per aquí, és el mexicà sud-europeu en la seva variant més oriental. Podria tenir una altra denominació, és clar, però és que m’agrada el picant.