El cyberactivisme té aquest gran avantatge: la difusió és fàcil i ràpida. Amb un clic ja estem cyberactivats! Però no compromesos.

Una de les confrontacions temàtiques, filosòfiques i, fins i tot, vitals, d’aquests darrers anys ha estat la realitat virtual amb la veritat del món real. La possibilitat que ens han brindat les noves tecnologies de simular, des de zero, sense cap matèria ‘tangible’ com a fonament, ha rellançat amb força aquest debat, per altra banda ja existent des temps immemorables.
Dins d’aquesta premissa, també s’observa expectant l’evolució del cyberactivisme o la mobilització social a través d’Internet. Aquí caldria distingir les dues esferes clarament: la mobilització a través i per la xarxa, i la mobilització física, constatable, a la realitat que ens envolta. La primera és abundant. Les xarxes socials bullen de propostes, crítiques, protestes i crides a manifestacions. Seria interessant de valorar quans grups reivindicatius sorgeixen a facebook cada minut.
El cyberactivisme té aquest gran avantatge: la difusió és fàcil i ràpida. Amb un clic ja estem cyberactivats! Però no compromesos. Lazarsfeld i Merton plantejaven fa dècades la disfunció narcotitzant dels mitjans, és a dir, que mantenint-nos informats de la societat molts individus ja poden arribar a creure que estant participant de la societat; i no és el mateix, de cap de les maneres, estar informat que participar de la vida real. Aquest efecte narcotitzant també es dóna en el cyberactivisme: del clic a l’acció hi ha un gran pas, a vegades, infranquejable.
Per això vivim la paradoxa de grans mobilitzacions virtuals, constants i transversals, que s’acaben escenificant en quatre gats reals (això, sí, reivindicatius). El veritable compromís no és el clic, el compromís és l’acció.