Creure que la felicitat o la realització està en els productes, en els objectes materials, és una deriva psicològica molt perillosa.

La perspectiva crítica que analitza la comunicació ja fa dècades que ens advertia del perill del fetitxisme de la mercaderia que provoquen els mitjans, específicament, la seva publicitat. Creure que la felicitat o la realització està en els productes, en els objectes materials, és una deriva psicològica molt perillosa. Zygmunt Bauman també ho corrobora en els nostres dies al constatar que, en una societat líquida -llegim, efímera- la possessió d’artefactes s’ha de renovar obligatòriament, i és més, som el que tenim: una veritable esclavitud moderna
(i consumista).
Aquesta legitimació social i d’estatus a través dels productes, font de grans frustracions en una època de depressió com la que vivim, viu uns temps curiosos. Sí que existeix una gran tendència a l’adquisició de l’última novetat, sobretot tecnològica, i existeix la perversió del canvi forçat a través de l’obsolescència programada dels aparells i estris que ens envolten. Per ser hem de tenir i per tenir hem de renovar i pagar de nou. Un encadenat viciós mortal.
Però, allò curiós i que vull destacar ara, és l’extrem oposat de la immaterialitat, és a dir, hàbits o accions on el valor no és el tenir. Com per exemple, aplicacions de “núvols” on creem i guardem arxius i informació a la xarxa, però sense que mai els tinguem físicament, tangiblement. Espais com el clausurat Megaupload o com l’ascendent Google Docs. Les noves generacions conviuen amb els dos paràmetres tenir i no tenir aparentment oposats. La trampa, potser, és que per “no tenir” i disposar d’espai virtual, primer has d’adquirir i “tenir” una tecnologia mediadora que et deixi navegar-hi.