Han ressorgit popularment l’estètica i l’estil dels musicals? Ens ho podríem preguntar al veure tota una escalada de nous formats, vinculats a les noves tecnologies.

Tots tenim al cap els anys 40 i 50 com a l’època de màxim èxit del cinema musical de Hollywood. Ens vénen al cap aquelles imatges de Fred Astaire o Gene Kelly. Posteriorment, amb algunes excepcions destacades, els musicals cinematogràfics han perdut intensitat i protagonisme en l’oferta de gèneres. I no tan sols a Estats Units, en general a nivell mundial (potser sense comptar Bollywood).
Han ressorgit popularment l’estètica i l’estil dels musicals? Ens ho podríem preguntar al veure tota una escalada de nous formats, vinculats a les noves tecnologies, que impliquen necessàriament música o ball i en molts casos música i ball. Ens referim als flashmobs, lipdubs i altres manifestacions ‘cibersocials’.
Un flashmob és una mobilització ràpida i espontània, però que posa en escena, en espai quotidià i exterior, una representació assajada i ordenada acuradament. Per això, sembla improvisada, però no ho és. Els participants es confonen amb la multitud fins que comencen a ballar i/o cantar. En això, s’assemblen a l’estètica dels musicals clàssics. Un lipdub, en canvi, no inclou la veu pròpia dels participants, sinó que és un doblatge d’un tema musical. Sovint es fan per temes corporatius o ideològics. Però també inclou un cert moviment coreografiat.
Aquests nous formats, també amb nous canals, han fet reviure en certa manera la posada en escena vinculada als musicals. I ha estat acceptada per les noves generacions. No sé si és un renaixement (amb algunes mutacions), però sembla que pot ser un signe de la musicalitat innata que tots portem dins i, per tant, de la possibilitat de supervivència del gènere musical com a tal.