Si bé és obvi que són les persones les que paguen, com es reverteixen aquests diners en el seu entorn territorial és el que interessa.

Un dels arguments més jacobins i homogenitzadors és aquell que diu que són les persones les que paguen els impostos, i no pas els territoris. És ben cert. Ara bé, les persones habiten un entorn (viuen, treballen, consumeixen, es formen, fan cultura, en un territori). En el fet de pagar impostos i rebre’n prestacions, hi ha característiques comunes i constants entre les persones d’un mateix territori, per exemple, Catalunya? Aquesta seria la pregunta.
I la resposta: evidentment que sí. Mentre que si vius en una comunitat, pagant els mateixos impostos com a persona, tindràs escoles de música gratuïtes, més prestacions a la sanitat, autovies de franc i un ordinador per alumne a l’escola pública; en un altre territori, com al Principat, de tot això en tindràs molt menys. Paga la persona, però el territori, a través de les inversions que fa l’Estat, li ofereix menys.
Un exemple més proper. Tot els veïns d’un barri paguen la quota de l’Associació de Veïns per organitzar la Festa Major (no és molt bon exemple, perquè aquesta quota és voluntària i els impostos no). Però després, encara que paguin les persones, els beneficis es distribueixen desigualment per edificis (com a símil territorial). Així, els del bloc 20, per dir alguna cosa, reben les postres de Festa Major a casa, tenen tiquets gratuïts per a la fira i una taula reservada a l’envelat. En canvi, els del bloc 40, que paguen igual o més, han de portar ells les postres, els tiquets de la fira els costen 1 euro cadascun i de reserves, res de res.
Si bé és obvi que són les persones les que paguen, com es reverteixen aquests diners en el seu entorn territorial és el que interessa. Per tant, segons si vius en un territori o un altre de l’Estat espanyol, encara que paguis el mateix, l’impost surt més o menys car. A Catalunya paguem més i rebem menys.