Dins les formes d’esquivar la democràcia més participativa hi ha les fórmules heavies, com les de CiU o PP

Els partits polítics, tots en general, cauen en una gran contradicció de base: per una banda exigeixen un alt respecte per la democràcia i demanen, amb més o menys matisos, la consolidació de la mateixa a la societat. D’altra banda, la neguen, l’eviten conceptualment al si de la seva formació.
Dins les formes d’esquivar la democràcia més participativa hi ha les fórmules heavies, com les de CiU o PP, on, directament, no existeix i els grans temes i candidats els decideixen la direcció i punt! Altres formacions introdueixen els delegats, o el que és el mateix un filtre.
El que més em sobta, però, és la por, l’angoixa mediàtica perquè es presentin dues candidatures. Quan en una demarcació o per una responsabilitat es presenten dos candidats es vol sempre, des de la direcció, aconseguir un acord previ, arribar als comicis amb una única candidatura com a signe d’unitat.
És veritat que després els mitjans extreuen el morbo de l’afer buscant sempre la divisió (mirem sinó el recent congrés del PSOE). En canvi, estic convençut que dues o més candidatures enforteixen el partit, donen possibilitat d’escollir entre més punts de vista, fomenten el debat, en definitiva, fan possible una democràcia real. Si només hi ha una candidatura, no és democràcia és pur teatre. Estem a anys llum que els nostres partits i polítics de base creguin que un debat i una tria no és perjudicial. Cal que la societat ho demani i ho demani, insistentment.