En un dels articles d’opinió del Financial Times es considera que la Roja és un exemple d’unitat per a totes les “regions espanyoles” i que ha mostrat als espanyols com sentir orgull de la nació espanyola. El rotatiu econòmic també comenta que la Selecció ha esborrat els tints de “nacionalisme espanyol” i “d’extrema dreta” que va imprimir Franco en l’equip i que el “viva Espanya” que va cridar el futbolista Xavi després de guanyar el Mundial va semblar “un final simbòlic de la Guerra Civil”.
Tot i que les distàncies geogràfiques són evidents i barrejar futbol, i política és un dels grans problemes en l’esport, trobo que sigui per la quantitat d’amics que senten els colors, sigui pel canvi de nom, Espanya per la Roja, sigui perquè la majoria de jugadors són del Barça o sigui perquè a tots ens agrada guanyar, per la meva part és cert que no em sento tan contrari a la Selecció com fa uns anys; i, si guanyen, podria dir que no em molesta, fins i tot, si juguen millor que els contraris, m’agrada que guanyin.
Ara bé, això no treu que el que a mi m’agradaria i em semblaria just, és que Catalunya tingués la seva pròpia Selecció de futbol i és aquí quan tots plegats barregem política i esport, però, senyors, és la nació amb què em sento identificat, com els francesos amb França, els alemanys amb Alemanya o els irlandesos amb Irlanda.