Tot allò que mostrem de nosaltres mateixos, el nostre comportament, les nostres reaccions, la nostra mirada, la nostra parla, és un reflex del nostre estat interior.

Si dins nostre tot llisca amb fluïdesa, si no hi ha divisió, si no hi ha combats aferrissats, si la nostra essència és dúctil i flexible, la nostra projecció externa serà senzilla, sincera, lluminosa. Si, en canvi, interiorment estem plens de grumolls, conseqüència dels nostres aferraments al passat, als sentiments de culpa, als ressentiments i nostàlgies, la nostra projecció externa serà fosca, feixuga, esporuguida. Ens veurem obligats a disfressar el nostre comportament per no mostrar la nostra foscor interior als altres. I això és un gran impediment per a la salut de les nostres relacions. Si no ens expressem amb llibertat, els altres reben una versió de nosaltres mateixos que no és, ni de bon tros, l’original.
Una tasca indefugible, doncs, en el nostre progrés com a éssers humans, consisteix a fer tot allò que estigui al nostre abast, per aconseguir un estat intern sense nusos, sense entrebancs, sense tot allò que ens fa perdre la innocència de percebre’ns com a éssers nous a cada instant de la nostra vida. Un estat intern on regni la pau i ens permeti irradiar pau als altres.
El nostre progrés només depèn de nosaltres. Si som dels convençuts que les coses no canvien, que nosaltres som així, que no tenim remei, que és el nostre caràcter; i, alhora, si no donem als altres la possibilitat de canvi, ens condemnem i condemnem els que ens envolten a una existència absurda i estèril.
Ara bé, si tenim en compte que, des que som concebuts fins a la mort, canviem constantment, que a cada instant un grapat de les nostres cèl·lules moren i alhora en neixen de noves, hem de concloure, juntament amb Miquel Martí i Pol, que, feliçment, «tot està per fer i tot és possible». No podem renunciar a l’assoliment del nostre millor estat interior, perquè és la nostra fita més important en el moment de matricular-nos a l’escola de la vida. Cada instant ens ofereix una oportunitat meravellosa d’estimar, de fer el bé, d’aconseguir la pau.
I tot això sense oblidar mai que el nostre moment de poder és el present. No hem de maltractar-nos més per la col·lecció d’errors que puguem haver comès i que, si per a alguna cosa han de servir, és per no tornar-los a cometre. I, alhora, no podem perdre de vista que ara podem fer que el rumb de la nostra vida vagi en la direcció correcta, que la nostra nau s’encamini al port que nosaltres desitgem. I cada instant, ens ofereix un ara, per estrenar, que se’ns lliura incondicionalment oferint-nos la possibilitat de ser millors, d’aconseguir fer realitat els nostres somnis, de fer-nos retornar al camí del bé, de l’amor, de la pau. I cada dia tenim una infinitat de moments que ens esperen delerosos de ser-nos útils.
«Tot està per fer i tot és possible» i tot depèn de la nostra humilitat i del nostre coratge a l’hora d’acceptar les nostres misèries i, bo i acceptant-les, assolir la possibilitat de transformar-les en claror.